Una crònica i profunda solitud.

La solitud,  és una de les pitjors sensacions que pot sentir un ésser humà àdhuc estant sempre envoltat de multitud de persones, les que  circumstancialment apareixen en la teva vida i mentre dura, comparteixen o necessiten alguna cosa?,  sense el teu demanar-li-ho t’omplen les teves oïdes amb la paraula amistat i el dia menys pensat desapareixen  sense més i ja no tornes a saber gens d’ells.

La solitud  perpètua,  és una de les sensacions més terribles que pot patir qualsevol ésser humà i més quan moralment durant gairebé tota la teva vida tu asseguis la necessitat d’estar aquí quan algú basant-se en la paraula amistat, apareix en la teva vida, et demana ajuda, fas el que pots o saps i com anteriorment deia,  en un període determinat,  misteriosament desapareixen.

Un com a ésser humà que és, també necessita comunicar-se amb algú, dir el que pensa, expressar el que sent i que aquest algú alhora li digui el que ell pensa de tu. Que dur és no trobar mai a la persona adequada o el moment idoni en el qual algú, encara que solament sigui amb paraules et demostri que és el teu amic i que està aquí perquè ell intueix que el teu li necessites i  la teva esperes que el que ell et va a dir a tu,  et va a obrir una finestra en la teva ment prou gran com perquè entre un raig de llum i una brisa d’aire fresc, acompanyada del suficient oxigeno com per estimular les teves neurones i amb això donar altres possibilitats a aquesta rutina teva,  la qual cosa contribuirà al fet que a tu també aquests consells rebuts et serveixin  per aconseguir una millor qualitat mental i seguir ajudant a persones amb problemes. Aquest ha estat sempre l’objectiu més important de la teva vida.

Per exemple, fa un parell de dies em va venir a veure una persones que feia temps que va desaparèixer del meu entorn. El motiu va ser que després de les seves corresponents disculpes per la seva llarga absència.  Venia a demanar-me ajuda perquè psicològicament jo li tragués unes palles dels seus ulls.

La tertúlia dur dues hores i escaig i haig de dir que en cap moment ella va ser capaç d’observar que jo  en aquests moments,  tenia bigues dins dels meus ulls, o almenys si es va adonar, ho dissimulo molt bé.

El problema d’una persona que pateix una crònica i profunda solitud,  és no ser capaç de trobar  en les diverses situacions de la seva vida a la persona o, persones idònies o  les circumstàncies adequades, les quals siguin capaces de crear les condicions adequades que li permetin afrontar amb coherència  i harmonia  les situacions que en la seva vida li aporta  en aquest, el seu quefer diari.

“Quan amb el temps, tu siguis major, no t’oblidis que també vas ser nen, que els teus pares van estar aquí i que el teu seràs avi, recorda-ho”.

Text procedent del meu llibre Registrat a nivell universal: “Jo he estat un Activista Crònic a Catalunya”.

Autor Elias Robles, un ciutadà del món que creu en la llibertat de les persones i dels pobles, que odia les injustícies i amb els seus mitjans i limitacions lluita on, quan i com sigui, contra elles.

Al mes de maig, un dissabte a la tarda, faré la presentació d’aquest llibre, en un centre situat al Sagrada Família, Sortida a Marina. a Barcelona. Intueixo que els assistents us va a agradar un munt escoltar la seva lectura i reflexions.