Tinc 23 anys,. No sé què fer?

Un d’aquests dies en els quals surts al matí de la teva casa amb la idea de desconnectar perquè els problemes propis i aliens t’aclaparen, segueixes en línia recta pel teu carrer amb la idea de desviar-te en el primer encreuament i girar cap a l’esquerra fins a arribar a una plaça propera cridada plaça dels Països Catalans, a Badalona.

Set minuts trigo a arribar i trobar un banc *semi buit ocupat per un jove, amb el qual després de les salutacions de cortesia, comencem una curiosa, trista i al mateix temps, amena conversa.

Jo ho vaig veure trist i com era d’esperar en mi, la curiositat em va superar i li vaig començar preguntant:

  • Quins feixos aquí a aquestes hores del matí sense fer gens?

–  Curiosa és la seva pregunta? Em respon ell.

Tinc 23 anys, aquest any em tocava fer el tercer any de medicina i no he pogut matricular-me perquè no tinc treball, el meu pare és pensionista, la meva mare mestressa de casa, som quatre germans més,  dels quals dos no treballen i per a la seva desgràcia són pares de família, les seves dones tampoc treballen, jo viu amb els meus pares i ells, amb els seus consogres, els quals ajuden a les famílies dels meus dos germans, jo ara mateix haig de desplaçar-me per a una entrevista de treball a una empresa que està entre Montgat i Tiana i m’he parat a descansar perquè vinc caminant des del Barri d’Artiges de Badalona.

  • I quin treball és el que t’ofereixen a tu?, li pregunti jo.
  • Cuidar a un ancià, aixecar-ho, endreçar-ho, fer-li el desdejuni, treure-ho a passejar, fer-li la compra, preparar-li el menjar i esperar fins a les 4 de la tarda en què la seva filla vindria a rellevar-me.
  • I a quina hora ha de començar en el cas que t’acceptin?

  • A les 8 del matí, respon ell.

  • I què et suposaria a tu això?, li pregunti jo.

  • Em tornaria part de la meva dignitat i guanyaria 800 euros mensuals,  em va respondre ell.

  • I què és el que el teu més desitjaries ara mateix?, li pregunti jo.

  • Que aquesta família m’accepti i que aquest ancià visqués com a mínim,  almenys els tres anys que em queden per acabar la meva carrera.

  • Només això ?, li pregunti jo a ell.

  • Li sembla poc ?, em va respondre ell.

  • M’accepto una targeta T 10 amb 4 viatges pendents, em va donar una forta encaixada i jo l’acompanyi fins a la parada de l’autobús 29 que ho portaria directament al seu lloc d’entrevista.

L’anècdota: Avui sobre les 12,30 del matí m’ha cridat per dir-me que el lloc de treball era seu.

M’encantaria donar més referències, però per respecte a la intimitat de les persones, el dret a la discreció és meu i ho vaig a usar.

“Quantes persones com aquesta hi haurà a la nostra ciutat, en la nostra comunitat, al nostre país ja nostra insolidària O.I?, em refereixo a persones amb diverses situacions d’angoixa per falta de treball i amb necessitats econòmiques.

Les meves frases són:

Com podem ser capaços de veure i sentir les calamitats i les injustícies socials i seguir impulsius. Fins a quan seguirà sent així?

Pots ser tot el vell que l’edat et marqui; però si la teva ment se  sent jove, sempre que tu manifestis alguna cosa, els altres t’escoltessin.

Jo li he demanat al nou Govern Central que surti en 2016, quatre coses:

La primera:

Justícia i reparació per recuperar la seva dignitat, les persones que passen penúries perquè no tenen els mitjans necessaris perquè ell i tots els membres de la seva família tinguin un habitatge digne i uns mitjans de treball adequats perquè no passin gana i formin part de la societat humana, amb dignitat i respecte

La segona:

Que cada ésser humà, cada col·lectiu o cada comunitat, puguin viure en harmonia i amb llibertat plena, si així ho desitja, sense ser limitats o oprimits per uns altres pel sempre fet que no pensen ni senten de la mateixa manera i els pretenen imposar a perpetuïtat les seves condicions i les seves idees, sense adonar-se que encara no són diferents, ells se senten completament diferents i és per això que volen ser lliures sent ells mateixos.

La tercera:

Si algú no et vol, el teu per això no li odiïs, conviu amb ell i generós tot malgrat la seva indiferència, amb la idea que alguna vegada i en algun moment aquesta persona, sense demanar la teva, et regali un somriure o una frase afectuosa.

I la quarta i última:

Ser generosos a tots els nivells, durant tot el que duri aquest nou govern, amb tu mateix i amb les persones que t’envoltin.

Pensa durant aquest període que el “Món comença el dia que un neix i acaba un instant després d’haver-te mort”.

La meva reflexió:  Com puc sentir-me lliure, si no permeto que uns altres, com a mínim tinguin els mateixos drets i privilegis que jo”?

Text procedent del meu llibre Registrat a nivell universal: “Jo he estat un Activista Crònic a Catalunya”.

Autor: Elias Robles, un ciudadano del mundo que cree en la libertad de las personas y de los pueblos, que odia las injusticias y con sus medios y limitaciones lucha donde, cuando y como sea, contra ellas.