“Jo vaig estar un Activista Crònic a Catalunya”.

“Jo vaig estar un Activista Crònic a Catalunya: Té 300 pàgines. Al mes de maig, un dissabte a la tarda, faré la presentació d’aquest llibre, en un Centre situat al Sagrada Família, Sortida a Marina. a Barcelona. Intueixo que els assistents us va a agradar un munt escoltar la seva lectura i reflexions.

Convido a tots els meus seguidors de twitter i d’altres mitjans, a més de persones particulars.

Intueixo que les persones que estimen la llibertat, creuen en la justícia i odien la mentida, si poden i els és factible l’horari i el dia, segur que vindran?

LÁutor d´aquest Llibre: Elias Robles

Contacte e informació: progres.i.natura@gmail.com  Elias Robles.

El dia que la merda tingui algú valor?

El dia que la merda tingui algun valor, els pobres naixeran sense cul.

Autor: Gabriel García Márquez

El meu comentari: El meu tremend dubte és; On guardarien la seva pròpia merda, els rics i els avars?

Els obririen els Bancs una llibreta d’estalvis als pobres, donant-los interessos a curt, mitjà o llarg termini, per la merda dipositada?

Mil disculpes per l’empressat  en el meu comentari, però aquesta, és simplement l’opinió personal al que una altra persona ha escrit.

Una crònica i profunda solitud.

La solitud,  és una de les pitjors sensacions que pot sentir un ésser humà àdhuc estant sempre envoltat de multitud de persones, les que  circumstancialment apareixen en la teva vida i mentre dura, comparteixen o necessiten alguna cosa?,  sense el teu demanar-li-ho t’omplen les teves oïdes amb la paraula amistat i el dia menys pensat desapareixen  sense més i ja no tornes a saber gens d’ells.

La solitud  perpètua,  és una de les sensacions més terribles que pot patir qualsevol ésser humà i més quan moralment durant gairebé tota la teva vida tu asseguis la necessitat d’estar aquí quan algú basant-se en la paraula amistat, apareix en la teva vida, et demana ajuda, fas el que pots o saps i com anteriorment deia,  en un període determinat,  misteriosament desapareixen.

Un com a ésser humà que és, també necessita comunicar-se amb algú, dir el que pensa, expressar el que sent i que aquest algú alhora li digui el que ell pensa de tu. Que dur és no trobar mai a la persona adequada o el moment idoni en el qual algú, encara que solament sigui amb paraules et demostri que és el teu amic i que està aquí perquè ell intueix que el teu li necessites i  la teva esperes que el que ell et va a dir a tu,  et va a obrir una finestra en la teva ment prou gran com perquè entre un raig de llum i una brisa d’aire fresc, acompanyada del suficient oxigeno com per estimular les teves neurones i amb això donar altres possibilitats a aquesta rutina teva,  la qual cosa contribuirà al fet que a tu també aquests consells rebuts et serveixin  per aconseguir una millor qualitat mental i seguir ajudant a persones amb problemes. Aquest ha estat sempre l’objectiu més important de la teva vida.

Per exemple, fa un parell de dies em va venir a veure una persones que feia temps que va desaparèixer del meu entorn. El motiu va ser que després de les seves corresponents disculpes per la seva llarga absència.  Venia a demanar-me ajuda perquè psicològicament jo li tragués unes palles dels seus ulls.

La tertúlia dur dues hores i escaig i haig de dir que en cap moment ella va ser capaç d’observar que jo  en aquests moments,  tenia bigues dins dels meus ulls, o almenys si es va adonar, ho dissimulo molt bé.

El problema d’una persona que pateix una crònica i profunda solitud,  és no ser capaç de trobar  en les diverses situacions de la seva vida a la persona o, persones idònies o  les circumstàncies adequades, les quals siguin capaces de crear les condicions adequades que li permetin afrontar amb coherència  i harmonia  les situacions que en la seva vida li aporta  en aquest, el seu quefer diari.

“Quan amb el temps, tu siguis major, no t’oblidis que també vas ser nen, que els teus pares van estar aquí i que el teu seràs avi, recorda-ho”.

Text procedent del meu llibre Registrat a nivell universal: “Jo he estat un Activista Crònic a Catalunya”.

Autor Elias Robles, un ciutadà del món que creu en la llibertat de les persones i dels pobles, que odia les injustícies i amb els seus mitjans i limitacions lluita on, quan i com sigui, contra elles.

Al mes de maig, un dissabte a la tarda, faré la presentació d’aquest llibre, en un centre situat al Sagrada Família, Sortida a Marina. a Barcelona. Intueixo que els assistents us va a agradar un munt escoltar la seva lectura i reflexions.

Tinc 23 anys,. No sé què fer?

Un d’aquests dies en els quals surts al matí de la teva casa amb la idea de desconnectar perquè els problemes propis i aliens t’aclaparen, segueixes en línia recta pel teu carrer amb la idea de desviar-te en el primer encreuament i girar cap a l’esquerra fins a arribar a una plaça propera cridada plaça dels Països Catalans, a Badalona.

Set minuts trigo a arribar i trobar un banc *semi buit ocupat per un jove, amb el qual després de les salutacions de cortesia, comencem una curiosa, trista i al mateix temps, amena conversa.

Jo ho vaig veure trist i com era d’esperar en mi, la curiositat em va superar i li vaig començar preguntant:

  • Quins feixos aquí a aquestes hores del matí sense fer gens?

–  Curiosa és la seva pregunta? Em respon ell.

Tinc 23 anys, aquest any em tocava fer el tercer any de medicina i no he pogut matricular-me perquè no tinc treball, el meu pare és pensionista, la meva mare mestressa de casa, som quatre germans més,  dels quals dos no treballen i per a la seva desgràcia són pares de família, les seves dones tampoc treballen, jo viu amb els meus pares i ells, amb els seus consogres, els quals ajuden a les famílies dels meus dos germans, jo ara mateix haig de desplaçar-me per a una entrevista de treball a una empresa que està entre Montgat i Tiana i m’he parat a descansar perquè vinc caminant des del Barri d’Artiges de Badalona.

  • I quin treball és el que t’ofereixen a tu?, li pregunti jo.
  • Cuidar a un ancià, aixecar-ho, endreçar-ho, fer-li el desdejuni, treure-ho a passejar, fer-li la compra, preparar-li el menjar i esperar fins a les 4 de la tarda en què la seva filla vindria a rellevar-me.
  • I a quina hora ha de començar en el cas que t’acceptin?

  • A les 8 del matí, respon ell.

  • I què et suposaria a tu això?, li pregunti jo.

  • Em tornaria part de la meva dignitat i guanyaria 800 euros mensuals,  em va respondre ell.

  • I què és el que el teu més desitjaries ara mateix?, li pregunti jo.

  • Que aquesta família m’accepti i que aquest ancià visqués com a mínim,  almenys els tres anys que em queden per acabar la meva carrera.

  • Només això ?, li pregunti jo a ell.

  • Li sembla poc ?, em va respondre ell.

  • M’accepto una targeta T 10 amb 4 viatges pendents, em va donar una forta encaixada i jo l’acompanyi fins a la parada de l’autobús 29 que ho portaria directament al seu lloc d’entrevista.

L’anècdota: Avui sobre les 12,30 del matí m’ha cridat per dir-me que el lloc de treball era seu.

M’encantaria donar més referències, però per respecte a la intimitat de les persones, el dret a la discreció és meu i ho vaig a usar.

“Quantes persones com aquesta hi haurà a la nostra ciutat, en la nostra comunitat, al nostre país ja nostra insolidària O.I?, em refereixo a persones amb diverses situacions d’angoixa per falta de treball i amb necessitats econòmiques.

Les meves frases són:

Com podem ser capaços de veure i sentir les calamitats i les injustícies socials i seguir impulsius. Fins a quan seguirà sent així?

Pots ser tot el vell que l’edat et marqui; però si la teva ment se  sent jove, sempre que tu manifestis alguna cosa, els altres t’escoltessin.

Jo li he demanat al nou Govern Central que surti en 2016, quatre coses:

La primera:

Justícia i reparació per recuperar la seva dignitat, les persones que passen penúries perquè no tenen els mitjans necessaris perquè ell i tots els membres de la seva família tinguin un habitatge digne i uns mitjans de treball adequats perquè no passin gana i formin part de la societat humana, amb dignitat i respecte

La segona:

Que cada ésser humà, cada col·lectiu o cada comunitat, puguin viure en harmonia i amb llibertat plena, si així ho desitja, sense ser limitats o oprimits per uns altres pel sempre fet que no pensen ni senten de la mateixa manera i els pretenen imposar a perpetuïtat les seves condicions i les seves idees, sense adonar-se que encara no són diferents, ells se senten completament diferents i és per això que volen ser lliures sent ells mateixos.

La tercera:

Si algú no et vol, el teu per això no li odiïs, conviu amb ell i generós tot malgrat la seva indiferència, amb la idea que alguna vegada i en algun moment aquesta persona, sense demanar la teva, et regali un somriure o una frase afectuosa.

I la quarta i última:

Ser generosos a tots els nivells, durant tot el que duri aquest nou govern, amb tu mateix i amb les persones que t’envoltin.

Pensa durant aquest període que el “Món comença el dia que un neix i acaba un instant després d’haver-te mort”.

La meva reflexió:  Com puc sentir-me lliure, si no permeto que uns altres, com a mínim tinguin els mateixos drets i privilegis que jo”?

Text procedent del meu llibre Registrat a nivell universal: “Jo he estat un Activista Crònic a Catalunya”.

Autor: Elias Robles, un ciudadano del mundo que cree en la libertad de las personas y de los pueblos, que odia las injusticias y con sus medios y limitaciones lucha donde, cuando y como sea, contra ellas.

Coses sobre la vida, la feina i la mort.

Avui se m’ha ocorregut exposar algunes de les meves reflexions crítiques personals, que penso que possiblement alguns de vosaltres, com a mi, al jo sentir-les i escriure-les en el seu moment, em va passar, espero que aquestes et facin reflexionar i modificar alguns conceptes de la teva vida en aquest quefer diari:

  • “El Mundo comença el dia que un neix i s’acaba el dia en què un mor”. Pots estar segur, que possiblement, una setmana després d’haver-te mort a tu et va a importar tres nassos que els Andorrans arribin a Mart, saps per què?, molt senzill, “tu ja no existeixes en aquest Món Físic”, i no existeixes perquè el teu món es va acabar, al tu morir-te.
  • “Qui pensi que la feina és alguna cosa més que un mitjà per aconseguir un fi, li puc assegurar que s’equivoca: Els humans actuals vivim en una societat global i l’únic objectiu és el consum”.

Una empresa es contracta i ens utilitza com un mitjà de producció (una eina de treball); Nosaltres per uns incentius que ens permetran aconseguir mitjans i també útils, oferim el nostre temps i els nostres coneixements; Si som feliços, patim, caiem malalts o ens potejant, aquest és el nostre problema i no el de l’empresari “.

Si fóssim coherents i juts amb nosaltres mateixos dividiríem el dia de 24 hores, en tres parts de 8 hores cada part:

Dedicarem 8 hores per treballar. 8 hores per a nosaltres mateixos o, els nostres familiars i amistats i les restants 8 hores per descansar.

“La tecnologia cada vegada ens fa més esclaus, ja que gairebé sense adonar-nos, ens roba la llibertat i ens fa més dependents del punyeter consumisme i les seves adverses conseqüències”:

Cada vegada més misèria i pobresa. Cada vegada els rics són més rics i més insensibles i hermètics.

Amb franco, vaig ser ant sistema, a la donem gràcies, no sóc ant sistema, però si, activista, des de 1960 fins ara, no he deixat de ser republicà.

Text procedent del meu llibre Registrat a nivell universal: “Jo he estat un Activista Crònic a Catalunya”.

Autor: Elias Robles, un ciudadano del mundo que cree en la libertad de las personas y de los pueblos, que odia las injusticias y con sus medios y limitaciones lucha donde, cuando y como sea, contra ellas.