La soledat, la misèria i l’opulència.

Avui se m’ha ocorregut expressar la ràbia i la impotència que porto en la meva ment i en la meva vida,  des de fa bastants anys i la meva idea ha sigut exterioritzar, comentant i reflexionant sobre tres temes socials molt importants, els quals passen desapercebuts o, no són tinguts en compte suficientment, aquests són:

La soledat, la misèria, l’opulència:

A la Península Ibèrica hi ha un país, que ocupa una extensió important de la mateixa, aquest país és l’Estat Espanyol, amb els seus 46 milions d’habitants.

La solitud:

D’aquests 46 milions, el 40%, pateix una terrible situació de soledat i fins i tot, un elevat percentatge d’aquests, una terrible situació d’abandonament per la societat de la qual ells formen part i sobretot, per l’estructura que li dóna cobertura a aquesta societat, la qual no és conscient de la situació anímica, social o marginal, en què aquestes persones sobreviuen i això a la resta de ciutadans d’aquest país no els importa, mentre l’altre 60% tingui temps per centrar-se en els altres dos problemes: la misèria i l’opulència.

Només diré que jo des de fa 69 anys formo part d’aquest primer grup (la Solitud mental), tot i malgrat haver estat gairebé sempre, a tot el llarg de la meva vida envoltat de poques, moltes o bastants persones.

La misèria:

Com és possible que d’aquests 46 milions el 33% dels seus habitants siguin incapaços de crear les condicions i els mitjans suficients, perquè aquests a casa seva, puguin portar cada dia els aliments i els mitjans necessaris, que l’estructura social governant, en la pràctica i no teòricament, aquesta hauria de crear les condicions perquè així sigui. Els que poden (l’Estat), són sords i incapaços de defensar els seus drets més primordials: dret als aliments necessaris, dret a un lloc de treball digne i dret a un habitatge digne, entre molts altres.

L’opulència:

D’aquests 46 milions hi ha un altre 33%, que uns viuen de la Societat i altres dels seus beneficis (la seva riquesa) sense que a aquests dos grups els preocupin el més mínim.

La meva reflexió: Mentre l’Estat al qual jo pertanyo, no busqui, “perquè poden fer-ho”, solucions d’equilibri i harmonia entre aquests tres grups socials, jo des del més profund del meu ésser, em sento trist, impotent i avergonyit de ser un d’aquests 46 milions que formen part del mateix.

Les idees que es manifesten, si no es converteixen en fets, aquestes no són res. I els que les transmeten demostren ser uns ineptes.

Autor: Elies Roures, un ciutadà del Món que estima la llibertat de cada individu, creu en la igualtat universal de les persones i en el dret a decidir sobre la seva pròpia llibertat i la dels altres també, dins el respecte mutu decideixin la seva i comparteixin la solidaritat social i la convivència mútua universal.

Text procedent del meu llibre Registrat a nivell universal: “Jo he estat un Activista Crònic a Catalunya”.