Tinc 23 anys,. No sé què fer® (29.07.2014)?

Foto del lago Maurici al Pallars Sobirà (Catalunya)®.  Autor: Elhiot Roures.

Un d’aquests dies en els quals surts al matí de la teva casa amb la idea de desconnectar perquè els problemes propis i aliens t’aclaparen, segueixes en línia recta pel teu carrer amb la idea de desviar-te en el primer encreuament i girar cap a l’esquerra fins a arribar a una plaça propera cridada plaça dels Països Catalans, a Badalona.
Set minuts trigo a arribar i trobar un banc *semi buit ocupat per un jove, amb el qual després de les salutacions de cortesia, comencem una curiosa, trista i al mateix temps, amena conversa.
Jo ho vaig veure trist i com era d’esperar en mi, la curiositat em va superar i li vaig començar preguntant:
– Quins feixos aquí a aquestes hores del matí sense fer gens?
– Curiosa és la seva pregunta? Em respon ell.Tinc 23 anys, aquest any em tocava fer el tercer any de medicina i no he pogut matricular-me perquè no tinc treball, el meu pare és pensionista, lameva mare mestressa de casa, som quatre germans més, dels quals dos no treballen i per a la seva desgràcia són pares de família, les seves dones tampoc treballen, jo viu amb els meus pares i ells, amb els seus consogres, els quals ajuden a les famílies dels meus dos germans, jo ara mateix haig de desplaçar-me per a una entrevista de treball a una empresa que està entre Montgat i Tiana i m’he parat a descansar perquè vinc caminant des del Barri d’Artiges de Badalona.
– I quin treball és el que t’ofereixen a tu?, li pregunti jo. – Cuidar a un ancià, aixecar-ho, endreçar-ho, fer-li el desdejuni, treure-ho a passejar, fer-li la compra, preparar-li el menjar i esperar fins a les 4 de la tarda en què la seva filla vindria a rellevar-me.
– I a quina hora ha de començar en el cas que t’acceptin?
– A les 8 del matí, respon ell.
– I què et suposaria a tu això?, li pregunti jo.
– Em tornaria part de la meva dignitat i guanyaria 800 euros mensuals, em va respondre ell.
– I què és el que el teu més desitjaries ara mateix?, li pregunti jo.
– Que aquesta família m’accepti i que aquest ancià visqués com a mínim, almenys els tres anys que em queden per acabar la meva carrera.
– Només això ?, li pregunti jo a ell.

  • Li sembla poc ?, em va respondre ell.
  • M’accepto una targeta T 10 amb 4 viatges pendents, em va donar una forta encaixada i jo l’acompanyi fins a la parada de l’autobús 29 que ho portaria directament al seu lloc d’entrevista.
    L’anècdota: Avui sobre les 12,30 del matí m’ha cridat per dir-me que el lloc de treball era seu.
    M’encantaria donar més referències, però per respecte a la intimitat de les persones, el dret a la discreció és meu i ho vaig a usar.
    “Quantes persones com aquesta hi haurà a la nostra ciutat, en la nostra comunitat, al nostre país ja nostra insolidària O.I?, em refereixo a persones amb diverses situacions d’angoixa per falta de treball i amb necessitats econòmiques.
    Les meves frases són:
    Com podem ser capaços de veure i sentir les calamitats i les injustícies socials i seguir impulsius. Fins a quan seguirà sent així?
    Pots ser tot el vell que l’edat et marqui; però si la teva ment se sent jove, sempre que tu manifestis alguna cosa, els altres t’escoltessin.

La meva reflexió d´avui (29.07.2018):

Jo li he demanat al nou Govern Central  surtit (Senyor Pedro Sanchez, quatre coses:

La primera: Justícia i reparació per recuperar la seva dignitat, les persones que passen penúries perquè no tenen els mitjans necessaris perquè ell i tots els membres de la seva família tinguin un habitatge digne i uns mitjans de treball adequats perquè no passin gana i formin part de la societat humana, amb dignitat i respecte

La segona:Que cada ésser humà, cada col·lectiu o cada comunitat, puguin viure en harmonia i amb llibertat plena, si així ho desitja, sense ser limitats o oprimits per uns altres pel sempre fet que no pensen ni senten de la mateixa manera i els pretenen imposar a perpetuïtat les seves condicions i les seves idees, sense adonar-se que encara no són diferents, ells se senten completament diferents i és per això que volen ser lliures sent ells mateixos.

La tercera: Si algú no et vol, el teu per això no li odiïs, conviu amb ell i generós tot malgrat la seva indiferència, amb la idea que alguna vegada i en algun moment aquesta persona, sense demanar la teva, et regali un somriure o una frase afectuosa.

I la quarta i última: Ser generosos a tots els nivells, durant tot el que duri aquest nou govern, amb tu mateix i amb les persones que t’envoltin. Pensa durant aquest període que el “Món comença el dia que un neix i acaba un instant després d’haver-te mort”. La meva reflexió: Com puc sentir-me lliure, si no permeto que uns altres, com a mínim tinguin els mateixos drets i privilegis que jo”?

Autor: Elhiot Roures (Elias Robles Ferrero)

Texto extraido de mi libro registrado a nivel universal, en el Registre de la Propietat Intel.lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya titulado : “Jo he Estat un Activista Crónic a Catalunya”. (1973-2016)     * Aquest llibre sortirà al món en forma literària, quan jo mori,

 

Anuncios