Ara no conec raó

Ara no conec raó

de què ens poguem revestir,

si el bon Déu volem servir.

Per nostra salvació

volgué passió sofrir.

El sepulcre hem perdut primerament

i ara veiem que Espanya es va perdent.

No anar a Orient fou clara traïció,

mes aquí no hem de témer mar ni vent.

Quina altres mals hem de sofrir pitjors?

Ha de tornar a morir Déu amorós?

D’Ell mateix va fer-nos do

quan els pecats va delir

i molt hem de beneir

la nostra redempció.

Doncs qui vol viure en morir

que lliuri a Déu sa vida encontinent,

com Ell ho féu, morint liberalment.

Sabem que hem de morir, però com, no.

Ai, que a tort viu, el qui temor no sent!

De viure molt, tothom és cobejós,

però morir per Déu fa l’home honrós.

Vegeu de quina faisó

la gent erra el seu camí:

el cos, que si vol fugir

de la mort, no té perdó,

tothom vol salvar i servir.

De l’esperit no tenim mirament

bé que podem salvar-lo de turment.

Que pensi cadascú si és desraó

i així desitjarà el departiment.

Que no temi pobresa el pietós.

Sols que comenci, Déu és generós.

Si hi ha bona intenció,

armes prou podrà tenir,

que Déu el pot proveir

o el nostre rei d’Aragó.

Aquest rei no ha de jaquir

cap bon guerrer que lluita amb cor valent

puix que veiem que empara tanta gent.

Bé cal que a Déu faci estimació,

que l’honrarà a canvi d’honrament.

Ell el coronarà ben gloriós

aquí o al cel, si aquest son desig fos.

Que no faci atenció

el rei de Castella, si

alguns el bescanten, ni

pateixi per la vençó.

Que a Déu li ha d’agrair

que per ell cerqui més enaltiment.

El seu valor pujarà d’u a cent

si en endavant vol Déu per companyó,

car Ell no vol sinó agraïment.

Si amb Déu el rei no té el cor orgullós,

mereixerà les més altes llaors.

Prea no desitgem a folla gent.

Com més alts van, cauen més fàcilment.

Construïm amb fidel devoció,

en el valor; qui en fuig prou va caient.

Que tot el que és més noble i valuós

és Déu qui ens ho ha donat, totpoderós.

Bon Aziman, Déu us crida insistent,

car us voldria guanyar bellament.

Us manté honrat, i n’he fruïció.

No espereu pas que Ell canviï d’intent,

ans feu-ho vós; que d’un bé en traurà cent,

l’humil; el qui no ho és caurà forçós.

l´Autor: Folquet de Marselha (¿1178-1231?)

Anuncios
Esta entrada fue publicada en 08.- Diverses Reflexions d'altres Autors. Diversas Reflexiones de otros Autores., 13.- Diversitat de texts escrits en Llengua Catalana. Diversidad de textos escritos en Lengua Catalana., 15.- Versos en Llengua Catalana, d'humor, medievals i contemporanis., 16.- Poetas Universales de todos los siglos en lengua Española. y etiquetada . Guarda el enlace permanente.

Deixa un comentari. Deja un comentario

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s