” Buscando en mi inmensidad”.

A tots els meus seguidors: Si en “Missatges” em deixeu el vostre correu electrònic, jo privadament us enviaré el meu llibre solidari en pdf “Buscando en mi inmensidad” i diverses poesies dedicades a Catalunya. pensar que us va a agradar els seus continguts. Elias robles

 

Què és per a mi Catalunya?

De Catalunya només diré tres coses i després faré una reflexió:

Per a mi Catalunya és un dels països més antics i amb més història d’Europa i actualment 2016, un dels més marginats i, .. Encara malgrat això, la burrocràcia i l’oligarquia social Europea fa oïdes sordes a les seves legítimes demandes.

Fa quaranta-tres anys que a la panxa d’un tren arribi a Catalunya. Fa seixanta-nou anys, un vint d’octubre, vaig néixer en un petit poble de la Comunitat Manxega i he de dir que d’Espanya geogràficament, conec molt poc.

En aquest país, Catalunya, han nascut els meus fills i tres dels meus cinc néts, encara que entenc perfectament la llengua catalana i la parlo, mai en aquests quaranta-tres anys he tingut problemes bilingües i puc assegurar que gairebé sempre he parlat en llengua castellana sense que això em generés problemes de marginació o desafecte entre les persones que he conviscut.

Jo vaig arribar a Catalunya l’any 1973, procedent d’una regió que llavors encara es deia “Castella la Nova”, marginat socialment per raons ideològiques.

A Catalunya, durant aquests quaranta-tres anys, he lluitat, he sigut feliç, he patit, he criticat i he defensat drets propis i solidaris, com qualsevol altre ciutadà de a peu, però mai ningú, com em va passar llavors al meu lloc de procedència, per no a combregar amb rodes de molí, aquí a Catalunya ningú m’ha tancat socialment les portes, ni les meves possibilitats, així com mai ningú m’ha impedit dir el que sé, el que sento i el que observo, tant si estan o no d’acord amb mi.

Fa una estona, buscant i llegint esdeveniments que van fer referència a la història de Catalunya dels últims tres-cents anys, hi va haver un esdeveniment que em va cridar l’atenció i no va ser un altre què el que després de divuit mesos de setge i lluites aferrissades, aquestes van obligar a capitular el dia 11 setembre 1714 als barcelonins, sent els defensors més destacats de Barcelona, Rafael Casanova, conseller en cap del Consistori de la ciutat, i el general Antoni de Villarroel, comandant suprem de les forces militars, ja que amb això van voler evitar la destrucció total de la ciutat i dels seus defensors.

Un altre esdeveniment que em va cridar l’atenció va ser que el 15 de setembre de 1714, quatre dies després, el duc de Berwick va signar el nomenament de la Reial Junta Superior de Justícia i Govern, la qual sota la presidència del conseller filipista José Patiño, substituïa la autoritat de la Generalitat de Catalunya i del Consell de Cent.

Amb això Catalunya va perdre els seus drets, la seva pròpia personalitat i les seves llibertats i això va ser per decret, al començament del regnat del primer rei Borbó, anomenat Felip V.

No fa molts dies, parlant amb una persona gran, en una curiosa tertúlia en un parc públic de la ciutat on visc, Badalona, entre moltes altres coses, aquesta reflexió seva, m’ha animat a comentar-la en aquest llibre:

Ell 11 de setembre de aquest any 2014, faran tres-cents anys en què el primer dels Borbons anomenat Felip V, per la força ens va a prendre tots els nostres drets a ser qui érem, però et puc assegurar, que més o menys d’aquí a tres anys (2017), per aquestes dates (mes de febrer), l’últim dels Borbó, que curiosament es diu Felip VI, indirectament, ens retornarà la llibertat, la qual es negociés al llarg dels sis propers anys (2014-2020 ).

Les meves reflexions a aquest escrit, són:”Un Estat no és veritablement lliure, si la seva pròpia llibertat no li permet la suficient generositat, com per respectar la dels altres Països que estan integrats en ell o, formen part d’aquest”.

L’ésser humà mai serà exteriorment lliure, si no és capaç de controlar mentalment, els seus sentiments, les seves idees i els seus objectius.

Autor: Elies Roures, un ciutadà del Món que estima la llibertat de cada individu, creu en la igualtat universal de les persones i en el dret a decidir sobre la seva pròpia llibertat i la dels altres també, dins el respecte mutu decideixin la seva i comparteixin la solidaritat social i la convivència mútua universal.

Text procedent del meu llibre Registrat a nivell universal: “Jo he estat un Activista Crònic a Catalunya”.

No és el mateix.

 

No és el mateix viure sentint-te part del teu País, que viure-hi, gairebé sense conèixer-lo.

No és el mateix viure en i pel teu País, que només viure d’ell.

Cada individu, no és del País a on ha nascut, sinó del País a on viu i comparteix.

Aquestes reflexions, les vaig sentir després d’assistir a la darrera Diada de l’11 de setembre del 2015.

Venia al metro amb direcció a casa meva, al costat de la dona i la filla menor i hi havia un grup de persones que en llengua catalana, deien el següent:

Es pensen aquests curts d’intel·ligència, que amb les seves mogudes, nosaltres deixarem de ser i sentir-nos catalans i espanyols.

Després escoltar-los, en aquests moments i en aquell lloc, amb tristesa, en castellà vaig pensar:

“Hi ha catalans que han nascut a Catalunya i tot i així, tampoc s’han adaptat a ser catalans, com aquest grup, aquests són els pitjors, se senten espanyols.

“Mai podràs ser i sentir-se esclau de dos Amos alhora o, ho ets d’un o, ho ets de l’altre”. Si busques la teva llibertat, només la aconseguissis si des de la teva esclavitud, al sol pertànyer a un, ja que és molt difícil que els dos et facin lliure i tu moriràs abans d’aconseguir-ho “.

El dia en què jo mori, deixaré de ser un esclau de la  meva vida.

Autor: Elies Roures, un ciutadà del Món que estima la llibertat de cada individu, creu en la igualtat universal de les persones i en el dret a decidir sobre la seva pròpia llibertat i la dels altres també, dins el respecte mutu decideixin la seva i comparteixin la solidaritat social i la convivència mútua universal.

Text procedent del meu llibre Registrat a nivell universal: “Jo he estat un Activista Crònic a Catalunya”.

Si jo anés científic o, un místic?

 

Si jo anés Científic pensaria: Que després de la mort cadascuna de les parts que formen un organisme viu, tornarien als seus orígens:

  • La Part fisiològica tornaria a formar part de la Terra
  • La part energètica tornaria a formar part de l’Univers, diluint-se en ell i per tant desapareixent a tots els nivells de consciència.

Si jo anés místic desitjaria amb totes les meves forces que:

  • La Part fisiològica tornaria a formar part de la Terra.
  • La part energètica evolucionés feia Plànols Superiors de Consciència,  l’objectiu final de la qual anés trobar-me en Harmonia amb mi mateix i com a conseqüència a això, que es donessin les condicions de connectar amb l’Energia o, Energies Superiors, dins de la seva pròpia Immensitat.

  • Possiblement tu et pensis:

    Que nassos sóc jo, si Científic, Misticista o, Ateu?

    La meva resposta:

    En segons quines fases o situacions de la meva vida, les tres coses. El que m’ha portat genèricament a ser Agnòstic, crec que alguna cosa deuria haver-hi, però solament ho sabré quan mori i t’asseguro que en el més profund de mi Ser, m’agradaria que quan aquest moment arribi,  Alguna cosa hi hagués?

    D’haver-hi un Ordre Superior que regeix o, hauria de regir intel·ligentment?,  l’actual Univers, aquest Ordre o, Ser Superior?, possiblement sigui Superior, però terriblement insensible, insolidari i sanguinari.

    Autor: Elies Roures, un ciutadà del Món que estima la llibertat de cada individu, creu en la igualtat universal de les persones i en el dret a decidir sobre la seva pròpia llibertat i la dels altres també, dins el respecte mutu decideixin la seva i comparteixin la solidaritat social i la convivència mútua universal.

    Text procedent del meu llibre Registrat a nivell universal: “Jo he estat un Activista Crònic a Catalunya”.

    Jo sóc Catalunya.

    Cadenés porto en la meva Ànima que frenen la meva llibertat.

    Cadenés ja oxidades que no em deixen cridar,

    Les coses que porto en la meva Ànima que m’intenten asfixiar.

    Quan jo un dia sigui lliure mil coses voldré explicar,

    mil coses que porto dins que ara no puc expressar,

    per què cadenes m’han posat que trenquen la meva llibertat?

    Fins al dia en què jo sigui lliure no parés de cridar,

    perquè tots em sentin,  perquè ja no aguanto més.

    La impotència em domina em corroeix la falsedat.

    Odi, ràbia i impotència hi ha en la meva Ànima, enyoro la meva llibertat.

    Per això:

    Cadenés porto en la meva Ànima que frenen la meva llibertat.

    El dia que me les trenquin, ningú més me les posarà.

    Aquest humil poema meu l’hi dedico a Catalunya i a tots els catalans que la sentin i la vulguin fer seva.  Segurament hi haurà a Catalunya alguns milions de persones que per unes circumstàncies o unes altres han sentit i porten temps sentint les meves mateixes sensacions.

    Fa molt temps que jo crit als quatre vents el que sento i el que crec que haig de dir, però les cadenes m’oprimeixen tant que la meva veu és feble.

    Aquestes sensacions les vaig escriure, sis mesos abans de la cadena humana de l’11 de setembre de 2013, (començaments de març del 2013),  en record i promoció a aquest important esdeveniment i les vaig enviar personalment per correu electrònic a les següents institucions: Honorable Senyor President de la Generalitat de Catalunya, Honorable Senyora presidenta del Parlament de  Catalunya als Senyors de l’Òmnium Cultural de Catalunya , etc. . , etc.

    Autor: Elies Roures, un ciutadà del Món que estima la llibertat de cada individu, creu en la igualtat universal de les persones i en el dret a decidir sobre la seva pròpia llibertat i la dels altres també, dins el respecte mutu decideixin la seva i comparteixin la solidaritat social i la convivència mútua universal.

    Text procedent del meu llibre Registrat a nivell universal: “Jo he estat un Activista Crònic a Catalunya”.

    La soledat, la misèria i l’opulència.

    Avui se m’ha ocorregut expressar la ràbia i la impotència que porto en la meva ment i en la meva vida,  des de fa bastants anys i la meva idea ha sigut exterioritzar, comentant i reflexionant sobre tres temes socials molt importants, els quals passen desapercebuts o, no són tinguts en compte suficientment, aquests són:

    La soledat, la misèria, l’opulència:

    A la Península Ibèrica hi ha un país, que ocupa una extensió important de la mateixa, aquest país és l’Estat Espanyol, amb els seus 46 milions d’habitants.

    La solitud:

    D’aquests 46 milions, el 40%, pateix una terrible situació de soledat i fins i tot, un elevat percentatge d’aquests, una terrible situació d’abandonament per la societat de la qual ells formen part i sobretot, per l’estructura que li dóna cobertura a aquesta societat, la qual no és conscient de la situació anímica, social o marginal, en què aquestes persones sobreviuen i això a la resta de ciutadans d’aquest país no els importa, mentre l’altre 60% tingui temps per centrar-se en els altres dos problemes: la misèria i l’opulència.

    Només diré que jo des de fa 69 anys formo part d’aquest primer grup (la Solitud mental), tot i malgrat haver estat gairebé sempre, a tot el llarg de la meva vida envoltat de poques, moltes o bastants persones.

    La misèria:

    Com és possible que d’aquests 46 milions el 33% dels seus habitants siguin incapaços de crear les condicions i els mitjans suficients, perquè aquests a casa seva, puguin portar cada dia els aliments i els mitjans necessaris, que l’estructura social governant, en la pràctica i no teòricament, aquesta hauria de crear les condicions perquè així sigui. Els que poden (l’Estat), són sords i incapaços de defensar els seus drets més primordials: dret als aliments necessaris, dret a un lloc de treball digne i dret a un habitatge digne, entre molts altres.

    L’opulència:

    D’aquests 46 milions hi ha un altre 33%, que uns viuen de la Societat i altres dels seus beneficis (la seva riquesa) sense que a aquests dos grups els preocupin el més mínim.

    La meva reflexió: Mentre l’Estat al qual jo pertanyo, no busqui, “perquè poden fer-ho”, solucions d’equilibri i harmonia entre aquests tres grups socials, jo des del més profund del meu ésser, em sento trist, impotent i avergonyit de ser un d’aquests 46 milions que formen part del mateix.

    Les idees que es manifesten, si no es converteixen en fets, aquestes no són res. I els que les transmeten demostren ser uns ineptes.

    Autor: Elies Roures, un ciutadà del Món que estima la llibertat de cada individu, creu en la igualtat universal de les persones i en el dret a decidir sobre la seva pròpia llibertat i la dels altres també, dins el respecte mutu decideixin la seva i comparteixin la solidaritat social i la convivència mútua universal.

    Text procedent del meu llibre Registrat a nivell universal: “Jo he estat un Activista Crònic a Catalunya”.